El Territorio ampurdanés entre los siglos V al X : Dispositio et compositio ecclesiae [Fitxer informàtic] / Montserrat Valls Mora ; [dirigida per: Antonio Millán Gómez, Lluís Giménez Mateu]
Valls Mora, Montserrat


2019
Dirigida per: Millán Gómez, Antonio; Giménez Mateu, Lluís. Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Representació Arquitectònica, 2019
1 recurs electrònic

La arquitectura eclesiástica rural anterior al año 1000 en el noreste hispánico, contiene información sobre la evolución territorial y los cambios sociales que ocurrieron en una etapa histórica llena de luces y sombras. Teniendo como material de estudio un grupo de 74 iglesias seleccionadas por su cronología de implantación y de construcción entre los siglos V al X, se analiza la evolución del tejido eclesiástico en el territorio ampurdanés y las herramientas conceptuales empleadas para la edificación. Las iglesias son un material arquitectónico único para acercarse a las transformaciones que acaecieron entre la fragmentación del Imperio romano y la consolidación de la Europa feudal. El territorio ampurdanés es un escenario privilegiado por su situación geográfica fronteriza y el volumen cuantitativo de esta pequeña y sencilla arquitectura rural. La evolución del cristianismo inicial junto al desarrollo del poder eclesiástico ligado al civil, a partir del siglo IV, es la clave de bóveda para comprender las transformaciones sociales ocurridas durante el periodo analizado. En definitiva, estos argumentos son esenciales para entender el patrimonio ampurdanés y actuar en consecuencia. A lo largo de la tesis se elaboran los mapas de las distintas etapas temporales que dibujan la cronología y características de cada una. Estos mapas permiten visualizar el desarrollo secuencial del tejido eclesiástico: una primera fase restringida al mundo urbano; una segunda que da el salto al mundo rural en búsqueda del aislamiento; una tercera en que se amplia y socializa la implantación rural y; una cuarta que consolida este tipo como origen del tejido parroquial ya extendido a todo el territorio. Por otro lado, la deducción de los procedimientos técnicos que se utilizan en cada etapa, confirma y afinan las conclusiones aportadas por el análisis urbanístico. El estudio geométrico-modular de la fase cronológica de cada iglesia, ha facultado la obtención, mediante medias aritméticas, de la receta conceptual que se aplicó en cada una, basadas en un módulo director, unos dimensionales y las proporciones utilizadas. Estas fórmulas artesanales confirman como después del siglo VI se produce el cambio de paradigma, incluso a nivel constructivo. La cubierta abovedada no se consolida hasta el siglo IX en que se alcanza seguridad en las técnicas utilizadas. Esta confianza permitirá, en el siglo X, asumir libertad con las formas circulares que acabarán estandarizándose. En definitiva, en este espacio temporal, se conforma el tipo "madre" de las iglesias que luego dará lugar a los posteriores estilos medievales.

La Estructura gótica catalana : sobre los conceptos de medida y espacio. El problema de la forma en la cubierta [Fitxer informàtic] / José Carrasco Hortal
Carrasco Hortal, José


Dirigida per: Millan Gómez, Antonio. Universitat Politècnica de Catalunya. Departament d'Expressió Gràfica Arquitectònica, 2002
1 fitxer electrònic
Data de defensa 10-12-2002.
ISBN 84-688-1937-9

La aproximació que fins el moment present s'ha fet del gòtic català ha assenyalat les formes senzilles, amplies i els procesos constructius sense fractures. En canvi aquesta aparent puresa o integritat formal no es pot entendre, si no com a conseqüència d'un enfrontament entre maneres diferents de plantejar els espais gòtics, amb una o varies naus que s'ajunten, amb diferents maneres de concloure-la en la capçalera, amb maneres diferents d'interpretar els escalonats de les cobertes. La integritat formal només es manifesta en aquelles obres que han estat resoltes en un període relativament curt de temps. Obres menors com les mendicants de nova planta i obres majors realitzades en vida de pocs mestres, com Santa Maria del Mar. L'estudi de les formes de l'estructura de coberta meridionals ha requerit, en primer lloc, una aproximació a les eines de representació del moment (quadern de Villard) i a la seva translació a l'obra (geometria fabrorum) en funció d'unes mides pròpies de l'época. Si bé els tres aspectes són propis de tota la cultura gótica del XIII i XIV, el darrer es tradueix en canes meridionals (de Toulouse, de Montpellier, cana destre i cana catalana...) otorgarà la mida justa a l'espai català, no tan pel que fa a un valor concret i comprobable, sino per la gradació calmada am que es definiran buits i plens, intercolumnis i contraforts. El mestre català devia entendre o intuir l'existencia de certes relacions de masa (entre la que produeix l'empenta i la que s'oposa o equilibra) o la utilitat de una posició transversal d'un mur (contrafort) per recollir les empujes dels arcs. En base a aquests procediments de la estàtica gràfica, s'entendrà que un model es estable (i per tant perdurable en el temps) quan demostri cert grau de seguretat geomètrica, qualifificat en aquest treball factor de forma. Les estructurers cistercenques i mendicants poden entendres com a maquetes de treball on s'investiguen noves possibilitats de forma: espais de naus diverses seran fragmentats, alteralts i sobreposats als cosos menors dels monasteris, coexistint arc diafragma i voltes. La sequencia Fontfroide/ Santes Creus/ Poblet permet entetndre, com al cas del dormitoris, la manera en que evoluciona la promitiva forma de cubrició catalana. Les obres catedralicies acolliran tot el sentit exposat de complexitat (i en ocasions de contradicció) indicat a l'inici. Els models de Toulouse i sobre tot d'Albi no es poden entendre sense el procés d'adaptació que es produeix en el seu entorn (Grandselve, Jacobins, Cordeliers i la resta de catedrals del Tarn). S'exposen certes convergències entre la catedral de Mallorca i les obres del mestre Berenguer de Montagut; es compara l'aparent perfecció formal de Santa Maria amb la destreza técnica i ambiguitat espaial de Manresa; es contrasten les formes produïdes en el Regne de Mallorca i a Barcelona; i presenta noves propostes per a entendre l'origen i la transformació de Perpignan, Mallorca i Girona. En síntesi, la investigació pretén aportar noves línies d'aproximació a la construcció gòtica meridional, mitjançant útils propis de la formació de l'arquitecte, a un temps gràfics i constructius i des de la interpretació curosa i respectuosa de les obres existents.